F.VILASÍS-CAPALLEJA
1932 Barcelona, Gràcia - ESPANYA

 

Francesc Vilasís-Capalleja va ingressar a l’Escola Massana de Barcelona l’octubre de 1946.  Va nèixer el setembre de 1932 a l’antiga Vila de Gràcia i va cursar classes de dibuix artístic a la clàssica Llotja.  Tot i que no comptava a la seva família amb cap tipus de tradició artística, des de la seva infantesa va mostrar una innata afecció al dibuix, aconseguint diverses distincions infantils.

Des de 1939 dirigia l’Escola Massana, Miquel Soldevila, pintor que s’havia especialitzat en la tècnica de l’esmalt, amb la que havia assolit reconeixement i diversos premis a Europa.  Artista meticulós i perfeccionista, va desenvolupar una àmplia tasca d’investigació que el va dur a crear una tècnica pròpia, escaient per a la realització de les seves preciosistes miniatures.

En realitat, Miquel Soldevila provenia de la tècnica miniaturista de l’escola de Ginebra, consolidada durant el segle XVII, així com de la tècnica de Limoges.  Aquesta consisteix en aplicar colors, transparents i opacs, sobre el fungible esparcit sobre la planxa de metall de manera semblant a com pintem sobre el llenç.  A determinades zones es fa servir el blanc de Limoges, que deixa transparentar el color de base.  En aquesta modalitat tècnica situem l’anomenada grisalla: sobre un blau fosc, quasi negre, es modela, amb blanc de Limoges, el tema que es desitgi, deixant transparentar el fons a travès de les capes superposadas: quantes més capes, major claredat.  Amb això s’aconseguien nombroses qualitats de grisos.  Els elements més decoratius i rics es realitzaven amb or en pols o amb “paillons”, finíssimes capes d’or o plata que es recobrien amb esmalt translúcid o transparent.  Tot el tema modelat quedava en lleuger relleu.  La tècnica ginebrina consisteix a pintar amb òxids metàl.lics molt purs sobre una base blanca opaca, molt dura i resistent a l’acció del foc: sobre seu els colors ressalten de manera viva.  Per èsser un procediment gairebé igual que la pintura sobre tela es el sistema amb el que s’han realitzat les miniatures d’esmalt.

Miquel Soldevila establia una barreja de les dues tècniques: col.locava un fons fosc, modelava el tema de forma abundosa amb els “paillons” d’or i de plata, pero a la vegada usava els òxids per pintar moltes zones en minuciós puntillisme.
Miquel Soldevila, en la plenitud de la seva activitat professional, va donar prestigi a l’Escola Massana, convertint-la en un centre de reconeixement internacional tant pels objectes que allà es creaven com per l’ensenyament que s’hi impartia a la secció d’esmalt.  I des del primer moment es va esforçar en crear un nodrit nucli de deixebles que varen recollir les seves tècniques i les van aplicar amb tota fidelitat.  Aquest grup de deixebles es va començar a constituïr en els primers anys quaranta i conformaria el grup Basic del que s’ha anomenat Escola d’Esmalt de Barcelona.  Francesc Vilasís era el més Jove d’aquest grup en el que podem citar Joan Gironès, Josep Brunet, Antoni Cortada, Núria Ribot, Núria Nialet…
Francesc Vilasís va passar onze anys a l’Escola Massana: els nou primers matriculats en els cursos oficials, ens els que va aconseguir les màximes qualificacions que es podien obtenir; també des d’aquest moment va col.laborar en l’equip del seu mestre, integrant-s’hi plenament i col.laborant estretament amb ell: a l’escola i durant les llargues estances a diversos punts de Catalunya, realitzant treballs de notable amplitud.  Donada la curta edad de Vilasís, l’entrega en una feina que omplia tots els seus desitjos i el tracte familiar que li va donar Miquel Soldevila, els anys passats a l’Escola Massana no nomès el varen marcar a nivell professional, tambè en l’aspecte humà.  No ens pot extranyar, que en plena maduresa, dediquès, amb un gest inusual, una exposició al seu mestre:  “Sempre he cregut que estava en deute amb el meu estimat mestre i eminent esmaltador Miquel Soldevila i Valls.  Ara, després de trenta-cinc anys dedicat plenament i amb veritable vocació a l’Art de l’Esmalt, al foc sobre metall, em veig amb prou valor per poder-li dedicar amb tot el meu respecte aquesta exposició de la meva obra, en un senzill però emocionat homenatge a la seva memòria”, escrivia Francesc Vilasís en el catàleg de la seva mostra a la Galeria Comas, el desembre de 1982.   Varen èsser onze anys, llargs, d’intenses vivències, de formació tècnica i estètica: així va aprendre a dibuixar amb una sorprenent perfecció acadèmica, va aprendre a pintar amb precisió realista, va aprendre el coneixement de l’efecte del foc, es va nodrir de la creença  que un dels components de la creació artística és la magnificència decorativa, segons la creença estètica del seu mestre.  En aquests anys de permanença a l’Escola Massana, va iniciar les seves activitats expositives – a banda de la seva participació a les mostres col.lectives de la pròpia Escola -.  A l’Abril de 1951- gairebé quatre anys desprès de realitzar el seu primer esmalt- va esposar unes peces a la col.lectiva del Foment Gracienc de les Arts, entitat que conmemorava el cinquè aniversari de la seva fundació i de la que Francesc Vilasís era membre fundador.  En aquesta mostra va obtenir la seva primera crítica: Joan  Francesc Bosch, des de Ràdio Barcelona deia:  “…la meritisima aportación del excelente esmaltista Francesc Vilasís, cuyas obras, de loable pulcritud, merecen las más efusivas alabanzas.  Experto, como poquísimos, en la especialidad que cultiva con sumo decoro es tan difícil quehacer, su producción es de las que, por primorosas, difícilmente podrá nadie, no ya superar, sino ni imitar siquiera”.  Des del primer moment es concedia un total reconeixement a la seva perfecció tècnica.
Segueixen uns llargs anys de treball silenciós i de formació: viatges d’estudi a París, Limoges, Florència, Roma…  Exposicions en les que barreja, amb freqüència, presentació d’esmalts amb pintures.

Esmaltador, però sense oblidar mai el dibuix ni tant sols la pintura, aquell sempre academicista, cada cop més decantat pel gust de color.  Son llargs els anys de pacient cerca de la perfecció tècnica, llargs anys d’impaciència per assolir la maduresa.

A la seva joventut, en una ocasió va enviar un esbòs al seu mestre Miquel Soldevila, demanant-li la seva opinió.  Aquest, en una carta datada a Reus, a l’Agost  de 1949, el puntualitzava: “En principi respecte al projecte que em proposes, no li veig major dificultat, encara que sempre en base a procedir a la documentació prèvia de l’assumpte, ja que suposo que el dibuix que em mostres no és conseqüència de cap estudi previ del natural, si no d’un croquis fet de memòria.
Crec a més, que tractant-se d’una imatge estàtica i sola, seria millor que tots els elements, àdhuc els accessoris de vels i mantell, gravitessin segons el se upes, sense donar la sensació que els infles al vent.  Això és correcte quan el tema de la composició o el moviment ho comporta i a través d’aquesta influència en elements  voleiants expressa alguna circumstància convenient, però en el cas del teu projecte, conduiria només a una accentuació de barroquisme improcedent.
Procedeix, a les hores que et deixi lliure l’esmalt que realitzes, a preparar la documentació i desprès, a concretar definitivament la base d’aquella documentació, el projecte definitiu, el qual em plaurà veure abans de començar la placa”.  Crec que és important la transcripció –la lectura- d’aquesta carta, perque ja sigui per seguir el consell del seu mestre o per la decantació i necessitat personal, Francesc Vilasís treballarà i elaborarà els projectes amb tota precissió i minuiciositat, acotant-los, perfilant-los, sense deixar res a l’atzar.

Llargs anys de feina.  Al catàleg de la seva exposició a la Sala Novell de Barcelona, el 1978, escriu un ampli text explicant l’evolució de l’esmalt –que més tard publicarà en un fascicle apart- texte que en realitat és una consideració de les modalitats tècniques de l’esmalt que han aparegut al llarg dels segles.
Sens dubte que aquest escrit, insòlit en un catàleg de una mostra individual, respòn a una passió pel mitjà tècnic amb que el creador s’expressa.  Fins i tot diria jo que, en aquests llargs anys existia una major preocupació pel mitjà tècnic que per la mateixa estètica.  “L’art d’esmaltar sobre metall es meravellós, quasi màgic.  El seu principal element és el foc”, ens dirà.  I si en alguna ocasió Vilasís-Capalleja es queixa de les males jugades que aquest et gasta d’inmediat ens confesarà que gràcies al foc, ell, els esmaltadors, son capaços de crear una bellesa única.
Igual que el seu mestre Miquel Soldevila no es va limitar a repetir la tècnica de manera mecànica: potser Soldevila ho va fer per certes limitacions, ell per majors coneixements.  Així, pensà que el fons obscur de la tradicional tècnica de Limoges podria obtenir millors resultats si no era uniforme: a les zones d’ombra es podien col.locar colors freds i a les zones de llum, colors calents, així quan es modelava el tema aconseguiria ja efectes nous doncs el modelat ja quedava matitzat.  A la vegada incorporà el cisellat i el gravat o tallat del metall que li servia de suport, aconseguint així millors resultats en els reflexes metàlics, en la reververació del metall: en conseqüència, un major esplendor a les parts decoratives i ornamentals de la composició de la obra.  En aquells moments estava dedicat a un profund i minuciós estudi de la tècnica  feta servir durant el període gòtic denominada “basse-taille” (baix relleu tallat) amb la qual realitzà alguns encàrrecs de caràcter religiós.  Amb això es reforçava un aspecte més propi de la tècnica, més propi de l’esmalt, allunyant-se de la manera ginebrina, menys tècnica, més pictòrica.  Matís que aportarà uns resultats notables i que ha estat seguit per nombrosos esmaltadors.

Però no son ja les lleugeres variacions tècniques que realitza Francesc Vilasís-Capalleja allò que té ell en el seu major valor:  allò que constitueix la seva veritable aportació, allò que el singularitza i el fa entrar a la història de l’art, a la història de l’esmalt amb pàgina pròpia:  és la superació de l’esmalt com a miniatura, com a pintura-segons ell mateix el concebia quinze anys enrera.  Fidel deixeble de Miquel Soldevila, durant anys va buscar la perfecció tècnica a la vegada que el sentit decoratiu de l’obra. 
Tant podia mostrar la seva extrema habilitat a travès d’un clàssic tema de miniatura –un venedor de peix sota un porxo cobert amb una pissarra en una ciutat d’ambient holandès- com podia ser  la reinterpretació d’un esvelt cap renaixentista o la combinació de rostres acerats amb tratges fastuosos, llargues cabelleras i subtils vèls.  Tot era estudiat en perfecta composició per mostrar un inigualable domini de la tècnica i de l’habilitat; del coneixement i domini del foc.  Però, en aquest moment en el que tot és perfecte, en el que un comença a repetir-se a sí mateix perque li és difícil superar-se, en el moment que un crea el seu propi manierisme, Francesc Vilasís s’adona que l’esmalt no és tant sols una tècnica.  Millor dit, que l’esmalt no ha de ser tant sols una tècnica.  Per això, a la mostra de Barcelona el 1976, juntament amb el seu preciosisme miniaturista, comença a superar la tècnica, no negant-la sino convertint el seu ús en heterodoxia:  tímidament fa servir ivori, ferro en petites plaques…es barregen materials.  Aquest intent troba la seva afirmació plena a la mostra, també a Barcelona, de 1982:  en aquesta ocasió es presenta, no ja com a un coneixedor profund de tots els sistemes de fer l’esmalt, si no com a un qüestionador de tot allò que ha estat l’esmalt fins a aquell moment:  es trenca el marc en el que l’esmalt s’enquadra, les peces són irregulars, porten incorporat cartró, s’aprecia una decantació cap a la tridimensionalitat…i en la seva última exposició a Barcelona, el 1986, se’ns presenta com a un segur trencador del concepte que de l’esmalt s’ha tingut fins a aquest moment.  Ara ja no sabem com dir-ne, de les obres que realitza, perque l’esmalt, sempre perfecte, cada cop redueix les seves dimensions, i la petita placa d’esmalt es converteix en l’element organitzador d’una composició en la que intervé materials trobats, des de la fusta al cartró , des de la tela al ferro i el filferro, fins i tot altres petites peces d’esmalt del propi artista, que s’incorporen no com a esmalt, si no com a element tancat, com a objecte trobat –a la memòria i el record d’un mateix.


Francesc Vilasís se’ns presenta com un segur revolucionador de l’esmalt tradicional i a la vegada com el segur creador de l’esmalt modern.  Per això ho fa amb una sàvia compensació entre allò nou i allò antic (“Mai he comprès perquè per  a ser modern es precís renunciar a tot l’aprenentatge acadèmic”, ens dirà)  conjugant d’aquesta manera conceptes antagònics.  Així, en el que seguí anomenant esmalt, els seus esmalts, trobem que el collage adquireix un valor determinant, quan l’esmalt es precisament una tècnica d’impecable superficie; en les seves obres trobem la incorporació d’elements pobres i de desteta, quan l’esmalt sempre ha estat un objecte sumptuós, nomès utilitzable en ocasions de grans vols.  Vilasís-Capalleja ha sabut atacat connotacions bàsiques de l’esmalt  introduïnt-ne connotacions bàsiques de modernitat.  Estem davant d’unes obres que dubtem si podem seguir anomenant esmalt perque en elles la part realitzada en aquesta tècnica és molt menor, però sabem que l’hem de seguir anomenant esmalt perque no nomès les realitza un esmaltador si no que el petit fragment realitzat amb aquesta tècnica ancestral és l’orígen de l’obra, és el centre de l’obra, és l’ordinador de l’obra: la petita planxa de metall, vitrificada, és el cor de la peça.
Esmalts en un sentit modern: que a l’igual que en d’altres disciplines artístiques, traspassa límits i trenca convencions.  Aquest és el gran valor de Francesc Vilasís-Capalleja:  estar a l’orígen, ser l’orígen d’una nova etapa de l’esmalt.
L’arrel d’aquesta última mostra a Barcelona, el 1986, jo escrivia: “L’actual exposició de Francesc Vilasís-Capalleja suposa el pas més important donat en el món de l’esmalt en els últims quaranta anys: per les seves aportacions tècniques i conceptuals.  Tècnicament, aconsegueix en l’esmalt una extrema perfecció i uns resultats únics en el color, en els opacs.
Conceptualment, arranca l’esmal de la dependència de la joieria i la pintura i ho converteix en una autèntica obra autònoma i independent.”


Per tot això, no és difícil imaginar que en el restringit món de l’esmalt, la seva obra sigui considerada a nivell internacional com una de les més destacades.  Arrel de la seva exposició a Brusel.les, el Febrer de 1979, escrivia Marie-Madeleine Arnold: “Les éaux de Francesc Vilasís, d’une finesse exceptionelle –visages longs et botticelliens de vierges et de jeunes femmes- sont autant de réussitel qui rappellent, sans en démétier, les maitres d’autrefois.  Comment ne pas acquiescer à la beauté, à la delicateuse, à l’élégance de ces miniaturs qui témoigment de la pèrennité d’un univers artistique sans concessiona à la facilité et fort proche d’una perfection presqu’irréelle”.
I juntament amb les paraules, fets:  reconeixements que cualifiquen la seva tasca sobradament:  com ésse l’únic artista que ha aconseguit dues distincions a Limoges –el 1975 va obtenir la Medaille Ville de Limoges i el 1984 va obtenir el Prix Internacionale a l’Art de l’Email Peint, en el marc de la III i VII Bienals, respectivament-, i ésser cridat a impartir seminaris i conferències a la San Diego State University, a la Japan Shippo Council de Tokio, al Museu d’Art Contemporani de Hiroshima, a la Universitat alemanya de Kaiserslautern, a l’Enamel Guild South, Wolfson Campus University de Miami, a l’Ecole Nationale des Arts Décoratives de Limoges, en la Maison des Arts de la canadiense Laval…
Reconeixement…A banda del que porti dit, els aspectes tècnics i conceptuals del món de l’esmalt que modifica i transforma, Francesc Vilasís-Capalleja segueix pensant en l’esmalt com en un element ornamental –en això no menysprea la història.  Per això s’ha deixat enamorar per aquella plàstica que va fer de l’ornament la seva característica essencial:  Viena, la Secessió, Klimt…Gustav Klimt, el pintor de la decadència del decadent imperi austro-hongarès, pintor del mòrbid simbolisme, rutilant jugador de la línia i la taca de color… Aquells camps de flors vermelles i blaves, aquells vestits de geometria arrítmica engastats en or i plata, aquells petons l’erotisme dels quals és l’explosió de color i formes…Francesc Vilasís-Capalleja queda subjugat per aquesta sensualitat de la decoració klimtiana; en ell, les raons estètiques s’imposen a les filosòfiques.  Viena, Klimt, l’esmalt!  Tot queda fulgurant.  I tot s’uneix a una de les figures que el Renaixement dibuixà millor que ningú.  L’esmalt,  el que Francesc Vilasís-Capalleja ha arrencat dels seus antics plantejaments i ha redireccionat fins al camí de l’autèntica creació.